Per fi és diumenge 6 de Març. Quins nervis i alhora quina il·lusió.
 |
| Leffer's runners http://leffersrunners.blogspot.com/ |
Són dos quarts de set del matí i tots els Leffers ens trobem davant dels bombers de Sabadell. Ens saludem amb aquell somriure inquiet d’abans d’una cursa i ens fiquem als cotxes per marxar cap a Barcelona.
Arribem a la plaça d'Espanya, on comença la Marató, deixem les bosses i ens trobem al lloc acordat; foto d’inici i cap a la sortida. El Cèsar, el Dani, l’Esteve, el Gustavo i l’Enric se situen més endavant, sortiran com uns coets; l’Oriol, l’Isra, el Santi, la Mireia i jo ens situem més endarrera, anirem amb més calma. Ens mirem amb la Mireia i somriem: ostres! Quina emoció poder fer plegades la Marató! Setmanes abans, la Mireia havia estat malalta i no tenia clar si podria córrer, però una lluitadora com ella i les ganes d’acompanyar-me a la meva primera Marató van fer que fos allà.
 |
| Recorregut Marató Barcelona |
Ara sí, ja és l’hora! Comença la Marató de Barcelona! Els primers ja han sortit com un llamp, nosaltres anem avançant a poc a poc fins arribar a la línia de sortida. Uuuufff... l’emoció es barreja amb els nervis i la il·lusió. L’ambient és simplement espectacular: música, confetti i tots els corredors en moviment. Arribem a la línia de sortida: els típics piiiips dels xips que comencen a comptar el temps... en aquell moment, sona la cançó “Barcelona” de Freddie Mercury i Montserrat Caballé; comencem a córrer pels carrers de Barcelona... uuufff... se’ns posa la pell de gallina, tenim un somriure de felicitat i pensem que ara ja va de debò, que aquí no hi ha volta enrera i que tenim 42km davant nostre.
Enfilem el carrer de Sants, quina gentada! De seguida perdem l’Oriol, l’Isra i el Santi, van a un ritme més ràpid. La Mireia i jo tenim clar que hem d’anar a poc a poc al principi, si no ho pagarem més endavant. La gent ens va avançant, però nosaltres mantenim el ritme més lent, però constant. Passem el Camp Nou, un tram de la Diagonal: som al quilòmetre 5. Miro el rellotge, anem al ritme previst, bé... Continuem, quilòmetre 10... Girem per passeig de Gràcia i contemplem la Pedrera, la casa Ametller i la casa Batlló. Seguim, ritme lent, però constant. Ens acostem ja al quilòmetre 15; som ja al carrer de Rosselló, comença a ser hora d’una parada tècnica: hi ha massa cua als lavabos que han posat, així que entrem a un bar i no som les úniques que ho hem pensat...Perfecte, ara ja podem seguir. Passem la Sagrada Família, el carrer de València i arribem a la Meridiana. És un dels trams no tan macos, però també s’ha de fer. Gent corrent amunt, gent corrent avall... quin ambient. Bé, seguim anant bé. Amb la Mireia ens anem mirant i anem somrient, ostres quines sensacions...! Ja quasi tenim la mitja Marató i seguim sense notar cansament... Ja veiem l’indicador de la mitja Marató, trepitgem la catifa i... piiiiiiip...! Ja està, ja hem fet la meitat, ara és com tornar a començar. Seguim, al nostre ritme, ara callades, ara un comentari, ara un somriure. Continuem, ja som al pont de Calatrava, m’adono que no l’havia vist mai. Pont amunt, pont avall, seguim, a poc a poc, però amb un ritme constant. Ens acostem ja al Fòrum. Girem cap a la Diagonal: un tros difícil mentalment ja que s’ha de fer amunt fins a la Torre Agbar i després avall... De cop apareix la Beti al nostre costat. Ha decidit córrer amb nosaltres aquests 5km de Diagonal. Això ens anima molt. La Mireia comença a notar que ha estat malalta setmanes abans de la Marató i no diu gaire cosa. Jo em noto molt bé i parlo una mica amb la Beti, no puc evitar comentar la jugada. Ja portem 28km i encara em sento molt bé. La Mireia continua. Penso que és una campiona, no tothom faria el que està fent després d’haver estat malalta. Seguim, ritme lent però constant, portem ja 3h corrent, ja som al mític quilòmetre 30, uuffff a veure si apareix el mur de què parla tant tothom. La Beti es queda ja aquí, amb el Xavi que ens anima amb un somriure. Seguim a un ritme constant... ara hem de trobar el Cesc. Han quedat amb la Mireia que l’acompanyaria fins al final. De cop, apareix, fem uns metres junts, uns somriures, uns comentaris i, tot i que em sap molt greu, deixo la Mireia. Jo em sento molt bé i necessito anar a un ritme més ràpid. Em tranquil·litza saber que no la deixo sola, està en bones mans.
 |
| Plaça Catalunya, saludant a la Ruth (Km 37) |
Passo el quilòmetre 31, ara ja sola, i segueixo bé. Encara no trobo el mític “mur” i em sento amb energia. Aquí algunes cares ja son un quadre i uns quants ja caminen. Segueixo a ritme constant, ja fa una estona que vaig avançant molta gent. Comença a fer massa calor. Arribo al Parc de la Ciutadella, km 35 ja només queden 7 Km, això ja gairebé està fet, però compte... que el mur pot aparèixer en qualsevol moment... però de moment no me’l trobo.... segueixo, Arc de Triomf, Ronda Sant Pere.... ja s’acosta la Plaça Catalunya, on hi ha d’haver la Ruth amb la seva petita Ivet. Just abans de girar apareix la Meri! Ostres, quina sorpresa! No m’ho esperava! Em diu: Ferrer, estàs molt be no? I jo li dic que sí, que estic molt bé i que córrer la Marató està sent genial, fantàstic, màgic! Girem les dues cap a la plaça Catalunya, ja som al quilòmetre 37. Miro per on la Ruth m’ha dit que es posarà, aiiii... a veure si hi és. De cop la veig! Ruuuuuth!! Ella em veu al mateix moment! Aiii, quina emoció! Segueixo, la Meri al meu costat, Catedral, Via Laietana, carrer Ferran i la Rambla, quilòmetre 39, ja porto 4h corrent. Ara sí que ja sóc al tram final, segueixo estant molt bé. La Meri al·lucina, jo també. No esperava tenir tanta energia encara al km 39 de la Marató. I el mur? Ara ja notava que no el trobaria. Quilòmetre 40, 41 i ja veig el quilòmetre 42, hi ha molta gent. La Meri em diu: jo et deixo aquí, i es fica entre la multitud. Jo no tinc ni temps de dir-li que moltes gràcies, que ha sigut molt bonic córrer amb ella... però crec que ja ho sap. Continuo, entro a la plaça d'Espanya... hi ha molta gent i molt d'ambient....ja veig l’arribada. Apreto una mica, més per l’emoció de veure la meta que no pas per fer temps. El temps no és important. Estava a punt d’acabar la meva primera Marató, i em sentia bé, molt bé. Continuo, passo el quilòmetre 42, ara ja només queden els 195m, segueixo, encara avanço algú i entro a la meta. Ja sóc maratoniana!! Un repte fet realitat.
 |
| Mireia i Anna, acabada la Marató |
Vaig cap al lloc on hem quedat de trobar-nos, ja hi són gairebé tots. Tot són felicitacions i somriures. Comentem la jugada, l’Isra i jo ens felicitem per la primera Marató, per a la Mireia és ja la segona i per a la resta en són moltes més. Recollim les bosses i marxem cap a casa, ha estat un dia molt especial.
Anna.
